diumenge, 12 de desembre de 2010

Agost, de Tracy Letts

Avuí no puc més que recomenar fervorosament que si podeu, aneu a veure aquesta obra que es representa al TNC fins el 21 de gener (crec)
no es que valgui molt la pena, es que, utilitzant un vocabulari propi del món de la moda,  és el Must Have de la temporada. 
imprescindible! 
comença a les 20h, acaba a les 24h. Feia molt de temps que 4 hores no s'em feien tant intenses, vibrants, emocionants... 
Interpretacions sublims (espectaculars la Lizaran i la Vilarasau, premis Max ja!), decorats impactants... quina energía desprèn tota l'obra, que et manté en tensió des del minut 1 fins el 240. simplement brutal!

I per anar fent boca, aqui teniu unes quantes resenyes:

Una comèdia àcida i punyent sobre la família en el segle XXI

Agost, de Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) arriba al TNC després d’haver obtingut un dels èxits més rotunds de l’escena de Broadway en aquests últims anys. Amb aquesta peça, Letts va assolir el Tony a la millor peça teatral i el prestigiós Premi Pulitzer l’any 2008.

Per abordar els conflictes, les tensions, les disfuncions i els fantasmes d’una família actual de l’Amèrica profunda, Letts fica en una coctelera i hi barreja sàviament els ingredients més diversos de la tradició dramàtica nord-americana i occidental: combina l’amargor espessa d’un Eugene O’Neill amb l’humor més efervescent de la comèdia popular anglosaxona, i a estones fins i tot és com si Eduardo De Filippo s’hagués reencarnat en un dramaturg nord-americà del segle XXI.

La desaparició del pare en circumstàncies misterioses obliga els membres d’una família a retrobar-se a la casa paterna, a Oklahoma. Aquesta excepcionalitat desencadena un seguit de situacions que oscil·len constantment entre la farsa i el drama, puntejades per uns diàlegs d’un enginy i una energia tan intensos com la xafogor d’agost. Letts retrata tres generacions d’una família del midwest americà, personatges alhora singulars i propers, sota la influència de Violet, la matriarca, una dona tan delirant com políticament incorrecta.



















La Familia Weston:




Agost,  ens parla de la força que té la veritat per sortir a la llum, i el dolor que
inflingeix en les persones quan aquesta veritat ha estat llargament segrestada i
finalment emergeix amb tota la violència de les revelacions. Aquí, el detonant
és la desaparició i posterior suïcidi del patriarca, el vell Beverly, alcohòlic
irrecuperable, que tolera l’addicció a les pastilles de la seva dona a canvi que el
deixi beure. El buit que deixa obliga les seves tres filles (Barbara, Karen i Ivy) a
reunir-se i afrontar una realitat familiar de la qual totes havien fugit.

A Agost, el suïcidi és el fet que desencadenarà l’acció dramàtica i que forçarà la veritat oculta 
a emergira la llum. El suïcidi no és aquí el tràgic desenllaç sinó la premissa. No tant el
resultat com el detonant de l’acció. O dit d’una altra manera, tota l’acció de
l’obra es construeix sobre la necessitat d’explicar el gest enigmàtic del patriarca
que es fa fonedís i provoca la reunió de les seves tres filles a la casa paterna.

El repte de Tracy Letts, doncs, ha estat descriure una realitat familiar prou
opressiva i malaltissa per fer comprensible l’acte de Beverly. Letts se centra en
les impostures d’una família que no ha afrontat des de fa anys les desavinences
i les escletxes que els separen. Al centre d’aquesta família, reconcentrant la
malignitat i expulsant-la sobre tothom, hi ha la figura de Violet, la mare, que
pren calmants per crear-se una realitat alternativa.

Per a Violet, que de petita va patir la pobresa,
l’abandó i abusos de tota mena, la voluntat de supervivència és indestriable de
la seva necessitat de lluitar i de ferir els altres». En una de les escenes més
virulents de l’obra, Violet s’encara amb les seves filles i els canta la cartilla de
greuges. Quan una de les filles fa el ploramiques, lamentant-se per la trista
infància que han viscut, Violet li recorda que el seu pare Beverly i ella van tenir
una infantesa infinitament més dura, ell vivint dins un cotxe en plena
Depressió americana:

VIOLET: A dins d’un cotxe; un Pontiac sedan. Amb el seu pare i la seva mare, en
un collons de cotxe! ¿I ara què més m’has d’explicar, de la teva infància
desgraciada? Això és la mare dels ous: que les vam passar molt putes i
després vam prosperar; massa i tot. I tots els sacrificis que vam fer, vam
fer-los per vosaltres. El vostre pare i jo vam ser els primers de les nostres
famílies que vam fer estudis secundaris, i ell va arribar a ser un poeta
premiat. Vosaltres vau anar a la universitat, cosa que ja vau donar per
descomptada, és clar… i ¿on heu arribat? (Assenyala KAREN amb el dit)
¿Què fas, tu? (Assenyala IVY amb el dit) ¿I tu què? (Assenyala BARBARA amb
el dit) ¿I tu, qui ets? Hòstia… si us hi haguéssiu esforçat tant com
nosaltres, seríeu presidentes dels Estats Units. No heu tingut mai
problemes de veritat, i per això us els heu hagut de crear vosaltres, els
problemes.


Continuarà...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada