diumenge, 30 de gener del 2011

dijous, 27 de gener del 2011

Inmigrantes para siempre!

Irònic, corrossiu, així ha estat en Quim Monzó aquest dimecres passat a La Vanguardia. y com sempre divertit, molt divertit, donant la rèplica a tanta  tonteria humana que per desgracia ens envolta.
que més haurem de sentir-nos a dir?



Inmigrantes para siempre
No obliguen a un andaluz a estudiar en una lengua distinta a la suya, porque Arenas será beligerante
Artículos | 26/01/2011 - 12:28h
El domingo, en el congreso nacional del PP, Javier Arenas, presidente del PP andaluz y vicesecretario de política regional, lanzó una amenaza. Para apoyar en algo sólido su retórica, de entrada echó mano del pobre Blas Infante, andalucista, republicano y federalista al que se le pondrían los pelos de punta si viese qué personajes manipulan hoy su figura en beneficio de ideas contra las que él luchaba y por las quemurió: fusilado en la carretera de Sevilla a Carmona por los seguidores de Franco, ese mismo Franco que los políticos del PP –del que Arenas es figura señera– veneran hasta el punto de preservar los monumentos y las placas que en las vías públicas glosan aún su victoria gloriosa. Cuando consideró que ya había manoseado lo suficiente a Infante, Arenas explicó qué harán cuando gobiernen en Andalucía: “No miraremos para otro lado, seremos beligerantes si a un niño andaluz se le intenta obligar a estudiar en otra lengua distinta a la suya, o si algún andaluz no puede acceder a un empleo por estar formado en castellano; o sea, en español. Seremos beligerantes, sin duda ninguna”.
O sea, que serán beligerantes. Cómo, no lo explicó. Descartada una invasión por tierra, mar y aire, queda el recurso a los sobres de polvos picapica. Yo haría que los bombardeos de picapica los comandase Sergio Ramos, el prodigioso ideólogo que, en rueda de prensa junto a Gerard Piqué, se ofendió porque este y un periodista hablaron en catalán. Le dijo Ramos a Piqué: “¡En andaluz, díselo en andaluz que está muy bien! Se ve que le cuesta entender el castellano”.
Arenas y los suyos –y la mayor parte del PSOE también– desean una Catalunya en la que los inmigrantes, vengan de donde vengan, lo sean a perpetuidad. Si son andaluces los que llegaron aquí en el sevillano, con su famosa maleta, pues que lo sean ellos y todos sus descendientes. Les encanta que, generación tras generación, sigan sintiéndose extraños en la tierra en la que nacen. Y que sean ellos los que integren a los indígenas a su cultura, para, así, diluirse todos en un país de inmigrantes eternos, culturalmente teledirigidos por las cadenas de telebasura: ellos, sus hijos y los hijos de sus hijos. De esa forma –calculan Arenas y los suyos, y los otros, y los de más allá– dispondrán por los siglos de los siglos de una suculenta bolsa de votantes amargados, fruto del recelo que les inculcan hacia el repugnante país en el que viven. Según lo que dice Arenas, si mi madre –andaluza de Granada– hubiese llegado ahora a Catalunya y a mí no me hubiesen obligado a estudiar “en castellano; o sea, en español”, él hubiese sido beligerante hasta lograrlo. Le agradezco la buena voluntad, señor Arenas, pero para su tranquilidad le diré que en la época en la que estudié mandaba el antes mencionado Franco, que tenía sobre los idiomas unas ideas igualitas a las suyas. Hubiese estado usted orgulloso de él.

 CONTINUARÀ...

dimecres, 26 de gener del 2011

Ni Caso!

Avuí, un altre memorable article d'opinió aparagut dimarts a La Vanguardia. Aquest com d'en Miquel Roca. ¿Alguien da más?

Ni caso!

De todo esto, ni caso; no interesa alimentar un debate que sólo satisface a los que lo provocan

Artículos | 25/01/2011 - 12:42h


Lo anticatalán vuelve a estar de moda. Como una constante en la historia, este es un fenómeno que aparece y desaparece en función de los criterios y momentos más diversos. Muy a menudo al compás de procesos electorales en puertas, en otros para esconder las causas profundas de crisis económicas o sociales. Por lo que fuere, lo anticatalán es un refugio para cobijar frustraciones, resentimientos y ambiciones de poca monta que, además, da buen rédito electoral o, en todo caso, así lo entienden los voceros de esta actitud.

No podemos dejarnos arrastrar por este fenómeno. No conviene a nadie; ni a los propios artífices de la campaña que, a la larga, acaban desdiciéndose de sus propias acusaciones. Pero, sobre todo, no le conviene a Catalunya, que tiene otros problemas más importantes de los que ocuparse para hacer frente a una grave crisis que comporta dedicación prioritaria, urgente y obsesiva.

No podemos estar pendientes de las absurdas acusaciones sobre las autonomías como responsables de la crisis, que en el planteamiento de los denunciantes se lee como Catalunya responsable de la crisis. Ni podemos perder el tiempo con el debate del pinganillo en el Senado, ignorando o menospreciando el sentido y alcance de esta institución como Cámara de representación de las nacionalidades y regiones, símbolo de la pluralidad del Estado, en la que tienen acogida las diversas lenguas oficiales de España. Si esto no es serio, menos lo sería negar la realidad. La libertad y el pluralismo tienen costes; pero estos costes son mucho más económicos que los que la historia nos recuerda como expresión de la intolerancia y la negación de la libertad. Que cada uno elija en qué lado quiere estar.

Ni caso; de todo esto, ni caso. Nosotros a lo nuestro. A luchar por salir de la crisis; a defender la identidad tan trabajosamente recuperada. Mirar hacia delante, sin nostalgias ni vindicaciones relacionadas con el pasado. No interesa alimentar un debate que sólo satisface a los que lo provocan; no conviene crear una espiral absurda de lenguaje insultante, agrio y sin sentido. Ahora, no toca. Seguramente, no debería tocar nunca.
Pero ahora, ni caso.




CONTINUARÀ...

dimarts, 25 de gener del 2011

Into the Wild (la història d'en Christopher McCandless, un somiador)




                                                    


Caminar, somiar, caminar, descobrir, caminar, arribar allà on l'alè et porta... caminar, sempre caminar, amb un objectiu, trobar la felicitat individual? trobar el teu paradís personal? trobar les teves arrels?.... Caminar fins a l'infinit, encara que quant hi hagis arribat, t'en adonis que la felicitat tan anhelada no es tal si no es compartida. Això es el que, el protagonista d'aquesta inesperada meravellosa història basada en fets reals, en Christopher McCandless, auto-batejat Alex Supertramp, acaba descobrint, encara que per llavors, ja serà massa tard.
Trista i melancòlica epopeia d'Alexandre Supertramp (alex rodamón), plasmada amb una delicadesa i una plasticitat abrumadora per Sean Penn, en el seu quart film com a director. Una cant a l'esperit de superació de les persones. Un cant al retrobament del home amb la natura. Un cant, en definitiva, a la Llibertat.
Així es com jo vaig viure, diumenge a la tarda, la pel·lícula de tv3. Induït per tot el que se'm mostrava davant, durant 2h 30', diàlegs, fotografia, banda sonora, tot, tot em va captivar d'una manera que feia temps no experimentava.
Com se'm va passar per alt en el seu moment? Estrenada al 2008, i amb un parell de nominacions, menors, als Oscars, i ni idea de que existís.
I Perquè ràpidament em vaig sentir d'alguna manera identificat i atret amb el personatge i la història? No se com explicar-ho. Se que la postura d'ell envers la vida es mostra d'una manera massa radical. Mai res es blanc o negre, per això existeixen els grisos. I sí, ell, només te una veritat, la seva. I tots sabem que postures així solen ser portadores de grans conflictes mundials. Però baixant al nivell del individu i la seva particular vida viscuda fins aleshores, trobem un noi sensible, intel·ligent, que defuig del món capitalista/materialista que ha vist i ha mamat des que era petit, tan per l'entorn social com familiar. Un noi que es revela  i decideix, un dia, deixar-ho tot enrere, i començar una nova vida, només amb el que ell pugui aconseguir per si mateix. Dues mans, dues cames i una motxila. Res més. I així Comença un periple que el portarà rodant pels Estats Units, on anirà acumulant experiències, vivències i coneixences, de les quals anirà aprenent, fins arribar al seu objectiu, experimentar que se sent al viure, tot sol, amb, i de la Natura. Trobar l'esència del esser humà en el seu més primitiu estat:

Camina dos años por la tierra. Sin teléfono, sin piscina, sin mascotas, sin cigarrillos. Libertad absoluta. Un extremista. Un viajero de lo estético cuyo hogar es el camino. Y ahora después de dos años de caminata, llega la aventura final y más grande. La batalla culminante para matar al falso ser interno y concluir victorioso la revolución espiritual. Sin estar ya más envenenado por la civilización, el huye, y camina solo por la tierra para perderse en la naturaleza.

 
A través del seus pensaments i escrits que s'acumulen al llarg de tota la pel·lícula, vas entenen el perquè del seu objectiu, de la seva obsessió per arribar allà on desitja:

¨Lo importante en la vida no es ser fuerte, si no... sentirse fuerte... hallarte por lo menos una vez en el estado primitivo del ser humano, enfrentarte a la piedra ciega y sorda, sin que nadie te ayude, solo la cabeza y las manos¨

 
Crec que malgrat l'evidència del trist final, ell només vol viure una experiència, coma repte,  per explicar-la. Només això.
Una experiència que malgrat les circumstàncies finals, ell viu amb un agraïment i devoció absoluta, per la oportunitat que ha tingut de haver-la viscut.
Un idealista? Un sonmiador? Un irresponsable, també? Tot si val. Tot el defineix, però també tot això el fa heroic als meus ulls.
Un personatge obert, extrovertit malgrat pugui semblar tot el contrari, i que s'empapa de tot el que veu, viu i sent. Amb molta empatia per conèixer gent. Un noi que connecta malgrat la seva radical postura en front la vida.
Memorables son els 15 minuts amb l'ancià Ron. Com dos éssers sols es poden arribar a estimar, només pel fet de trobar-se en un moment determinat de les seves solitàries vides. Com s'escolta l’Alex al Ron i com el Ron l'arriba a veure com al fill perdut (junt amb la dona)  fa tans i tans anys en un tràgic accident:
Quant amb ulls plorosos, es despedeixen abans que l'alex s'endinsi definitivament cap a les entranyes d'Alaska a viure la seva experiència, el Ron li proposa que si  vol, el podria adoptar, així es tindrien l'un a l'altre, i l'Alex li diu, que ja ho parlaran a la tornada. Però a través dels ulls d'en Ron, intuim que ja no el tornarà a veure. Quina escena!  Quina tendresa!
La pel·lícula se'ns mostra amb flashbacks i flashfowards. Anem endavant i endarrere amb el temps creant un trenca-closques on mica en mica  va encaixant tot.
Es una road-movie que ens descobreix paratges majestuosos, gents entranyables, tot a través dels ulls i el cor del protagonista.
Aquesta es doncs, la història d'en Chistopher, un sonmiador, amb 3 autors de capçalera indispensables  que l'acompanyen en tot el viatge: Jack London, Tolstoí y Thoreau. S'enten oi?
Amb uns secundaris de luxe, William Hurt, Marcia Gay Harden, Vincent Vaughn, Hal Hollbrook (com l'ancià),  per cert guanyador del Oscar  al millor actor secundari per aquests 15 minuts de gloria, Catherine Kinner, Kristin Stewart entre d'altres i magistralment protagonitzada com a Christopher, per un desconegut, per mi, Emile Hirsch, que fa una actuació tan creïble, que es impossible no sentir-te i/o voler ser l’Alex Supertramp per moments.
En definitiva, si no veu tenir la sort d'estar diumenge a la tarda a casa veient tv3, i no veu superar el mur psicològic de les 2h i mitja, aneu corrents al videoclub!
Naturalistes, ànimes lliures, viatgers d'aquí i d'allà, motxilaíres.... Aquesta pel·lícula s'ha de veure!
Menció apart,  la banda sonora de Eddie Vedder. Indispensable durant tot el film, on aconsegueix moments d’un climax màgic impressionant!

us adelanto uns fotogrames del film...:


Aquestes imatges són del Christopher McCandless de veritat. són unes self-portraits que van trobar uns caçadors a la Caravana dels sonmis dins d'un carret per revel.lar. Se'ns mostra un Christopher  somrient, malgrat les penuries per les que estava passant, perquè era allà on ell volia estar: EN LA NATURA...(into the wild)



                                               Aquí teniu el Thrailer de la pel.lícula...:





i us deixo 2 dels temes d'en Vedder, Society, i Long nights . estan subtitulats al español i reflecteixen el TOT d'en Christopher. escoltan-les, podreu entendre millor l'esència de la pel-lícula i del protagonista. són senzillament, extraordinàries:


SOCIETY

LONG NIGHTS



Per últim un petit fragment de l'esplèndida banda sonora. la música es tan important en la història, en el ritme de la pel.lícula, que no es poden deslligar. la musica inspira, com inspiren els personatges que apareixen. escolteu...:




Aquest ha estat el meu personal tribut a una història, a un personatge, que m'han captivat.
Fins sempre  Christopher! (Alex Supertramp)


CONTINUARÀ...

dilluns, 24 de gener del 2011

Empanadilles (del caldo també)

Una altra proposta per utilitzar les restes del caldo (de nadal o no), es via empanadilles.
Pel farcit, utilitzarem la verdura que s'ha cuit (patata, nab, pastanaga, ceba...) ben triturada (tipus puré), juntament amb la 'xixa' de les bèsties,  també ben trinxadeta.
surten unes empanadilles suaus, amb un gust que es pot reforçar amb altres ingredients, com en aquest cas, tuber indicum o el que es el mateix tòfona (de la dels supers, eh?)
aixi que el que necessitarem es:

  1. -verdures de la cocció del caldo
  2. -la carn des-osada
  3. -sal, pebre
  4. -un paquet de pasta de empanadilles (obleas)




i extres (el que vulgueu)



  
fem un pure amb les verdures



trinxem la carn






ho ajuntem tot i fem que quedi ben lligat



preparem les empanadilles
les farcim i les tanquem utilitzant una forquilla per sellarles




les pintem amb ou batut i  en lloc de fregir-les amb oli,  les posarem al forn fins que quedin daurades.



CONTINUARA...


dijous, 20 de gener del 2011

Català al Senat?

Ja hi tornem a ser.
Està clar, mentres siguem 'invisibles', la pell de toro ens tolera (o ens ignora, que ve a ser el mateix). Ara bé, quant gosem aixecar un dit (pel motiu que sigui) o fer un paset endevant, llavors ens embesteix enfurismat, sigui pepero, sociata, o simplement ciudadano de a pié, mondo y lirondo.
Cal ser més explicit?  No, oi?
Així que no em puc resistir a trasncriure l'article de opinió d'avuí a La Vanguardia de la Pilar Rahola, com sempre, enginyosa, punxant, sarcàstica, i com no, amb molt d'humor. Olé per la Rahola!


El castellano forjó el imperio y como no quedan colonias para llevar la buena nueva, queda CatalunyaPilar Rahola

Pilar Rahola



"Si yo fuera catalán, hablaría catalán en el Parlament de Catalunya", decía –o lo intentaba– el socialista Antonio Miguel Carmona, cuyo verbo sensato suena a extraterrestre en las tertulias de Intereconomía. Y claro, tal disparate soliviantó a los presentes, incluyendo a Alicia Sánchez Camacho, para quien tal lógica resultó ser un anatema. Las cosas de Catalunya…, que un tipo de Madrid defiende el catalán en Madrid, y es una catalana la que lo pone a caldo. Por cierto, habría que pasar las intervenciones de Alicia en el Gato por TV3, para ilustrarnos. ¿Se pueden tener dos lenguas mentales, en función de la tertulia? Es decir, ¿se puede ser tan ideológicamente bífido? Porque la Alicia de Barcelona parece catalana, pero la de Madrid parece la versión femenina del Mío Cid.
El debate referido iba de lo que fueron todos los debates del día, donde los guardianes del Santo Grial español lanzaron sus indignadas puyas contra el sacrilegio que acababa de sufrir el Senado: ¡se había hablado en catalán! Y los catalanes podemos permitirnos muchas cosas, incluso hablar nuestro idioma en nuestro territorio, si no molestamos demasiado. Pero hablar en catalán en la cámara de representación territorial del Estado que nos representa y que pagamos, ¡habráse visto tamaña impertinencia! Hay cosas con las que no se juega, y una de ellas, desde los tiempos inmemoriales de la España inmemorial –que debe de ser bíblica–, es el idioma castellano. El castellano forjó el imperio, y ahora que no quedan colonias para llevar la buena nueva mesetaria, queda Catalunya para mantener vigilante a Agustina de Aragón. Pero como ocurre con todas las reservas de indios, las fronteras que impone el hombre blanco son inviolables, y si los pieles rojas catalanufos las traspasan, merecen la ira de los dioses.
Poco importa que el catalán sea anterior a España, a Isabel la Católica, a FelipeV y hasta sea anterior a Manuel Fraga, que es más antiguo que todos ellos, porque lo único que importa es que España sólo se puede representar en el idioma de la Real Academia. Cualquier violación de este principio del catecismo del buen español despierta el alma de la Santa Inquisición. ¡Lo que se ha llegado a oír, por unas frases en catalán! Lo más suave ha sido de la carestía de la traducción, argumento muy sólido e inapelable. Todo el mundo sabe que el problema de los cuatro millones de parados se resolvería con esta sacrílega partida, cuya bondad sólo se asienta en la voluntad de recordar el carácter plurilingüístico del Estado. ¡Qué tontería! Los españoles no están para salvar lenguas milenarias, cuyo patrimonio a la humanidad es una chiquillada. ¡Donde estén los toros, que eso sí que es España!
Y así hemos andado estos días, por los caminos de la mutua comprensión y el respeto a la pluralidad cultural. Es lo que tiene este bonito país, que es el paraíso de los pueblos.

CONTINUARÀ...

 

dimarts, 18 de gener del 2011

'PA NEGRE', fa un cinema?

diuen, diuen...que no ens la podem perdre. jo no l'he vist, però ja m'en moro de ganes. Sant Sebastià, els Gaudi, i també els Goya, ja la recomanen. a que esperem?

En els anys durs de la postguerra rural a Catalunya, l’Andreu, un nen que pertany al bàndol dels perdedors, troba un dia al bosc els cadàvers d’un home i el seu fill. Les autoritats volen carregar-li les morts al seu pare, però ell, per ajudar-lo, intenta esbrinar qui els va matar. En aquest recorregut, es produeix en l’Andreu el despertar d’una consciència moral front un món d’adults alimentat per les mentides. Per sobreviure, traeix les seves pròpies arrels i acaba descobrint el monstre que habita en ell.










CONTINUARÀ...