dissabte, 20 de novembre de 2010

tot recordant 'Suites de Parlavà'

Acabo de trobar, tot regirant estanteries, un petit llibre de poesies d'en Miquel Martí i Pol de edicions 62, que a l'octubre del 2006 (està dedicat i hi posa la data) em va regalar un estimat amic (do you remember...?) Des de que vaig anar a parar d'una manera o una altra a l'Empordà, ara ja fera uns 10 anys, tot allò que d'alguna manera va referència a aquestes terres, fa referència també a la meva persona. I ells, els amics, ho saben i així m'ho transmeten. Vagi doncs, dedicat a tots ells, aquests poemes que sota el nom de Suite de Parlavà, en Miquel Martí i Pol va escriure durant una estada a l'estiu de 1990 en aquest petit poble del Baix Empordà i va dedicar al seu amic Lluís Llach, a casa de qui estava hostejat (Cal Corder). Que ho gaudiu tant com jo ho vaig fer la primera vegada que el vaig llegir (i que continuo rellegint)



1






Fugiria de mi si no pogués
recuperar el meu temps i interrogar-lo,
tornar al passat com qui torna a la casa
en què visqué i, recorrent-la, troba,
lúcidament sorprès, tots es indicis
d'allò que és, i s'aprèn contemplant-los.
Fugiria de mi i em sentiria
desolat i enyorós, com qui perdut 
enmig d'un mar immòbil defalleix
sabent que res ja no l'incita a viure.

2

Aquest potser és el lloc, i la resposta
a totes les preguntes tal vegada
la té el rellotge que no diu cap hora
i és un ull sempre obert que tot ho escruta.
Aquest potser és el lloc, i la bellesa
potser és només l'absència dels desig,
el buit en què la veu es torna cant
i la claror penetra cada cosa
com un vel de misteri que no altera
la cadència secreta dels objectes.

3

Jugo a viure només, perquè tinc por
de trencar aquest embruix amb qualsevol 
gest insòlit, amb qualsevol paraula
que no s'adapti com una altra pell
a la pell suavíssima del temps.
La tarda és un adàgio. Ben sol
al cor del goig, escolto la remota
simfonia del mar a la petxina
el teu record que sempre m'acompanya,
i només jugo a viure per no perdre't.

4

La pedra és la discreta quietud
en què maduren gestos i mirades,
cansats de l'aldarull i del desfici.
La immensitat deu tenir un marc de pedra
que mesura pot ser una mà d'infant
càlidament ingènua. Reposo
entre parets solemnes que em recorden
cants i converses, guanys de solitari
que no refusa cap mirall opac
per estimar més dignament la vida.

5

Alguna cosa lleu, imperceptible,
que tanmateix mou voluntats i empeny
a persistir, quan l'ombra dels ocells
de presa és més feixuga. Torno enrera
per contemplar el ponent a la finestra
dels anys viscuts. Terrassa enllà, les branques
gronxen el vent i el sol fa estranys meandres.
No vull res més que aquest silenci dens
i alguna cosa imperceptible, lleu,
en què, poruc si cal, em reconegui.

6

No em sedueix cap atzarós futur
ni el riu d'aigües incertes del present
no m'empeny endavant. Em vull ingenu
de tan subtil, per poder seure a l'ombra
de l'arbre vell de la memòria, sense
neguits ni sobresalts. A poc a poc
destriaré figures i presències,
buidors i esclats, albades i captards,
per perfilar el tosc retrat de mi
que algú potser conservarà amb afecte.

7

Volen baix els ocells, aquesta tarda,
com si potser pressentissin l'esclat
d'un temporal llunyà. L'estança és gran,
silenciosa i càlida, tranquil·la.
Mig abaltit, sento que els mots em bressen
com una branca dòcil. Tornaran
els dies curts, intensos, reptadors.
Ara és el temps llangorós del desordre.
Deixo que el buit de mi l'empleni el buit
per no perdre el delit ni la tendresa.

8

Aquí també és a casa i també el temps
hi transcorre lentíssim, entre dubtes,
plàcids enyors i algun escadusser
somni que els dies dallen, implacables.
Tant se val aquell rastre que vaig perdre,
sense saber-ho, una tarda llunyana,
embadalit com una criatura,
i tant se val aquesta fosca absència
que se m'entortolliga a les entranyes.
Tant se val tot. aquí també és a casa.

9

No parlo de claror per dir la llum,
sinó de l'olivera i el desmai
que flanquegen la porta de la casa,
ni parlo de l'amor per dir l'amor,
sinó d'una discreta melàngia.
Tot és debades, l'horitzó i la nit,
l'esclat i el vent, la ruta i la temença.
No parlo de la mar per dir la mar,
només parlo de mi, cansat, adust,
però, en secret, colpidorament tendre.

10

Novament el silenci és el refugi,
el refugi i el risc, perquè tot passa
per l'eixut dels propòsits que no gosen
convertir-se en paraules i podreixen
la rel tan pura del desig. Se'm cansen
els ulls i els dits de tant palpar la fosca
esperant l'inefable. Passen lentes
les hores, i el lladruc llunyà dels gossos
no fa sinó afegir desassossec
al dia que, feixugament, comença.

11

Potser ja seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo, perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record,
com un vent molt suau, ens unirà
en una sorprenent esgarrifança.

Miquel Martí i Pol

Cal Corder - Parlavà - 12 - VIII - 1990

murs,  pedres centenaries, finestres que només deixen veure el blau del cel...
perquè darrere tan sols hi ha el cel, (blau)




Continuarà...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada