dimarts, 6 de novembre del 2012

Imatges de la terra cremada: Poesia (Valldevià, agost del 2012)



Camino trepitjant el silenci
dins la foscor del bosc cremat.
M'hi sento,
em sento
com un reflex de la meva ànima.










Qui faria sentir el gran crit sense veu de la saba?
I com puc, sense flames enceses, parlar-vos del foc?
Parlar-vos dels braços dels arbres, tan vius com els nostres,
ferits per mil llengües d’incendi?, del cos que s’esquinça,
collat  a la terra que el plora, negrós i ofegat? 

Heu calat foc al bosc i la son no us deserta.
Homes moriren, i infants, i ho mireu amb ulls freds
entre el plany d’agonia dels arbres.
Bellíssima em sembla la serp escamosa que no espatlla l’herba,
si la comparo amb la nàusea del vostres  passos furtius.

Però, a tots els qui aneu amb cor net a l’arbreda,
el vent remorós també us parla, i esment us demana
la genteta del bosc: l’esquirol de gran cua
i l’esquívol conill, i el miracle del bru rossinyol,
la llavor que vol néixer i l’olor dels timons, i el florit romaní.

Ja comença l’estiu, i la gran por pels boscos. Penseu-hi,
en les hores suaus de tardor, quan els camps altre cop han fruitat:
 què hi trobaríem si es tornen arena i desert? Els boscos els guarden
i criden la pluja amorosa amb fullosos dits.
Feliç el qui els salva i ens serva la seva ombra amiga,
i  lluita la vil escomesa dels seus assassins

            BOSC CREMAT    
Maria Àngels Anglada
















No hi ha bosc.
S'ha cremat,
s'ha secat!

Els animals han fugit.
S'han perdut,
han desaparegut!

El sòl està cadavèric.
S'ha secat,
s'ha descarnat!

Per on anirà la Caputxeta,
el llop i els tres porquets,
Rinxols d'Or i els tres óssos,
Blancaneus i el set nanets?

Sàlvia del Berri










El bosc que jeu xafat per la calitja
ha après a arronsar el cos sota l’esclat
de plagues agressives, a engolir-se
el trepig de les rodes esclafades
damunt la pell, el socarrim del foc
a les vives genives, l’holocaust
dels músculs calcigats enmig les brases;
i va perdent espai: llengües d’asfalt
assolen els camins de les Gavarres
i van espiocant els alzinars
(voltors sobre un cadàver, es barallen
per repartir-se els trossos de carnassa
que el progrés s’encarrega de podrir).
Tu i jo hi hem arribat quan s’estingien
les últimes espurnes, i el present
era un rost fumejant de cendres cuites
que el somno desolat ha fet sorgir
davant els nostres cors porucs; intacte,
ens l’ha clavat als ulls expressament.

EL BOSC CREMAT, Nuria esponella




L'esperança de tornar a començar....









em pregunto si tornaràn les abelles?

CONTINUARÀ...




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada